Una exigència de civilitat

Aquesta exigència se’ns va imposar de manera imperiosa quan vam trobar la Rita i la seva família després que fossin il·legalment expulsades del seu allotjament a Cluj, juntament amb d’altres famílies gitanes, i exiliades a la perifèria de la ciutat en condicions de vida totalment indignes. Però haurà estat present en tot moment, dia a dia, durant les tres residències, en el curs de les nombroses trobades amb emigrants i amb habitants. Anar a trobar una persona en el seu espai de vida o d’activitat: què és el que ens mou a fer-ho? Quin sentit té aquesta trobada? Per a la pròpia persona? Per a l’artista i el sociòleg? Què és el que es construeix en una ocasió com aquesta? Si les migracions es troben al cor de la construcció europea, les trobades han estat al cor del procés de les “Correspondències”. Artistes i sociòlegs comparteixen doncs la mateixa preocupació: la necessitat de donar una forma adequada a aquesta trobada. Com evitar que la nostra intenció sociològica o artística no resulti violenta per a cap dels participants, no els violenti a nivell simbòlic i afectiu en donar-los esperances d’una millora material de les seves condicions de vida que no els podem proporcionar? Per mi, una de les grans lliçons d’aquestes “Correspondències ciutadanes a Europa” haurà estat l’atenció dedicada al moment de la trobada, tant per part dels artistes com per part dels coordinadors i els investigadors. Cadascun de nosaltres, dins el nostre domini d’activitat i de competència, hem treballat en aquest ambiciós projecte democràtic: com comportar-nos de manera respectuosa davant de persones amb les que establim un diàleg durant el breu espai de temps d’una residència però de les que esperem moltes coses (una participació, una contribució, una implicació). Quan formulo aquesta exigència de civilitat ho faig en un sentit explícitament polític i emancipador, en absolut moralitzant.

Les “Correspondències ciutadanes a Europa” han imaginat i practicat un art de la civilitat i cada Correspondència realitzada per un dels artistes en restitueix un aspecte, n’il·lustra una dimensió. La construcció europea apel·la a una política de la civilitat poderosa i autèntica, una política que lliga l’atenció a l’altre (civilitas) amb la necessitat de viure junts (civis). La meva intenció no és introduir una mica de bona voluntat en realitats socials que seguiran sent fonamentalment injustes, ni subscriure els discursos compassius que serveixen per amagar les misèries d’un bon nombre de polítiques públiques. Es tracta de quelcom més ambiciós. Inscriure de nou la civilitat al centre de les nostres pràctiques socials ens obliga a imaginar i a promoure noves formes de vida i d’intercanvi, més respectuoses i menys violentes amb les persones. El repte és comú a tots; constitueix el nostre element democràtic comú. Haurà estat una de les nostres principals preocupacions al llarg de tota l’experiència de les “Correspondències”. Com suggereix Étienne Balibar, la civilitat és certament el millor recurs democràtic que tenim al nostre abast per compensar la violència que s’exerceix sobre els “sense papers”, sobre els emigrants, sobre els pobres, sobre la multitud dels que no tenen drets. La civilitat cobreix múltiples lluites: lluites quotidianes, sovint discretes, que ens impliquen personalment a cadascun de nosaltres però sobretot en la nostra relació amb l’altre. Les lluites de civilitat s’emprenen en ocasió d’un fet particularment dramàtic, però persisteixen i insisteixen en la vida diària, doncs es tracta d’aconseguir que cada emigrant i cada habitant sigui reconegut com a membre de ple dret dins del seu barri i de la societat.  Aquestes lluites prenen necessàriament la forma d’una lluita contra un mateix, a causa dels prejudicis que portem inevitablement inscrits en nosaltres, però no poden reduir-se a aquesta exigència moral a nivell purament personal. També ens impliquen col·lectivament, donat que el repte és imaginar, crear i experimentar modalitats diferents de trobada i de fer vida en comú.

Des d’aquest punt de vista, una experiència artística com la de les “Correspondències” aporta un maó força significatiu a aquest edifici democràtic i subversiu que és la civilitat, en bona mesura encara per construir.