LES MIGRACIONS I LA CONSTRUCCIÓ D’EUROPA.

Les veus de la Tarragona Ponent.

INTRODUCCIÓ

Aquest treball de recerca que presentaré forma part d’un projecte innovador, arriscat i sobretot d’allò més humà. Tot un repte on han confluït diferents disciplines, des d’allò artístic, passant per aspectes socioeducatius, però també amb una clara vessant científica des de la perspectiva social. Tot un conjunt d’autors que des de la seva parcel·la professional han aportat el seu gra de sorra per crear un projecte comú. Una creació conjunta a la qual s’ha arribat des de diferents camins. El destí: generar discurs, plasmat en tot un seguit de materials, entorn la temàtica de les migracions en el context europeu, per tal de promoure el diàleg intercultural des de diferents països d’Europa.

Així doncs, la meva aportació al projecte ha estat feta des del territori espanyol i a partir d’un concís estudi de recerca a la zona Ponent de la ciutat de Tarragona (Catalunya, Espanya). El perquè de l’elecció d’aquest territori no és casual. En concret parteix de la meva vinculació a ell a nivell professional, ja que és on desenvolupo la meva tasca com a educadora social amb la Fundació Casal l’Amic, entitat més que establerta i reconeguda en aquest territori. A més a més, la zona d’acció escollida té un clar tret que la caracteritza, i que és factor comú als altres espais escollits (el Blosne a França i el Cluj a Romania): una història marcada pels processos migratoris.

La recerca gira entorn de la construcció dels barris de la zona de Ponent en tant que territori construït, i encara en construcció, per les migracions; migracions que van venir fa més de cinquanta anys des de la resta de l’Estat Espanyol, i que van ser clau en la creació d’aquesta zona de la ciutat. No obstant això, és una realitat que aquests fluxos migratoris han canviat de característiques, passant a ser actualment migracions provinents d’altres països. Evidentment, aquesta situació continua determinant i definint el territori, el qual esdevé en modificació constant. I és que no hi ha dubte que la tasca etnogràfica amb col·lectius de migrants ha permès un coneixement curós de les seves estratègies quotidianes, de les seves aspiracions i fins i tot del seu imaginari col·lectiu, qüestions que ajuden a comprendre una realitat més global. Vet aquí un dels valors afegit d’aquest projecte, la seva aposta per l’aspecte sociocientífic.

Per dur a terme aquesta anàlisi he utilitzat com a eina principal de recerca el relat de vida, relats de persones que estan vivint a la zona de Ponent després de decidir, per múltiples raons, assentar-s’hi. Això m’ha permès realitzar una anàlisi, doncs, que parteix de la veu dels habitants de la zona i que permet donar eines per a comprendre i reflexionar entorn de les migracions, evitant caure, però, en conclusions generals absolutistes. És un fet que les ciències socials pretenen establir generalitzacions, sense pretendre adquirir caràcter absolutista, sinó que més aviat el que es volen obtindre són orientacions. He volgut realitzar l’estudi pretenent objectivitat, però sense deixar de banda l’experiència concreta i subjectiva que les persones posseeixen de la societat (Pujadas, 1992). En aquest cas, les persones que han volgut donar la seva veu, el seu testimoni, per a aquest projecte.

La meva aposta per la utilització del mètode biogràfic rau en el desig de posar de relleu aspectes de les migracions explicades en primera persona, des dels seus protagonistes. I és que els relats de vida revelen la complexitat de les relacions que envolten l’individu i ens mostren com aquest interacciona amb les estructures socials i els sistemes de valors (Prat, 2004). És, per tant, un instrument amb el qual es pot fer emergir informació de gran valor que, sotmesa a anàlisi, pot permetre donar a conèixer aspectes socials altament rellevants.

DE TARRAGONA PONENT A EUROPA

La capacitat de moviment és un determinant essencial de l’ésser humà, de la mateixa manera que l’espai és una qualitat de l’existència (Criado, 2001). Tant la capacitat de moviment com l’espai teixeixen l’estructura del món per mitjà de l’ésser humà. Aquesta mobilitat intrínsecament humana podríem dir que està fonamentada per dos sentits, la mobilitat per accident, de forma aleatòria; o bé, per necessitat, per estratègia. Ambdós sentits comporten moviment, característica clarament definidora de la nostra societat. Així doncs, la concepció de marxar, canviar de lloc, és un eix bàsic dels projectes de vida, des de sempre.

La construcció del nostre món ha estat possible amb els desplaçaments humans, amb els quals s’ha anat creant la nostra història. Moviments que han comportat contactes, intercanvis entre la humanitat i que han permès anar definint maneres d’entendre i organitzar la societat. Aquestes afirmacions podrien semblar massa filosòfiques, fins i tot tòpiques, però són situacions que poden ajudar a comprendre i donar eines d’anàlisi del fet migratori, evitant prejudicis, sovint massa presents. La reflexió és una de les maneres de contribuir a un debat serè i realista sobre les múltiples qüestions que planteja avui dia aquesta realitat tan diversa, ajudant a crear una perspectiva holística que permeti afrontar la gestió dels processos migratoris positivament. Perquè cal fer front a la realitat i cal conèixer quines necessitats planteja, necessitats projectades per una societat vertiginosament canviant, d’una extensa complexitat i amb molts reptes per encarar.

Les migracions s’estan produint i estan seguint un curs en el context global i, per tant, són inseparables del moment actual, no només per estar-se produint en l’actualitat, ni per la seva elevada quantitat, sinó perquè són una qüestió estructural a escala mundial, i per tant, també europea.

Per comprendre el cas de la Zona Ponent de Tarragona, la qual forma part de la realitat europea, convé saber-ne el context. Aquest territori està format per diferents barris (Bonavista, Campclar, Torreforta, El Pilar, La Granja, Riuclar, La Floresta, L’Albada, Parc Riuclar i Icomar), creats a partir del creixement industrial de la ciutat, sobretot del sector petroquímic i el turístic. Aquest creixement provocà l’arribada de diferents fluxes migratoris provinents de diferents zones de l’Estat Espanyol. Fou la recepció d’aquestes poblacions un fet que va influir fortament en el seu desenvolupament futur, tant de la zona en particular com de Catalunya en general. Parlem dels anys 60 i 70.

La formació de la Zona Ponent ha estat històricament escalonada i diversificada, donant lloc als diferents barris que existeixen avui dia. Trobem blocs construïts a partir de la iniciativa de les mateixes empreses, que responien a la necessitat d’habitatge dels seus treballadors. D’altres eren d’iniciativa privada, potenciats per empreses immobiliàries. I també trobem el fenomen de l’autoconstrucció d’habitatges. Finalment, la iniciativa del govern va generar la promoció d’habitatge social, concentrada en la seva majoria en aquesta zona de la ciutat. Un augment tan considerable de la població no va venir acompanyat per una resposta efectiva per part de les autoritats polítiques, especialment pel que fa a habitatges i serveis. Els començaments d’aquest creixement van ser dificultosos per a les poblacions que van arribar a la ciutat a la recerca de millors condicions de vida, les quals van haver de conviure amb mancances pel que fa a l’habitatge i els serveis públics (sanitaris, de transport, educatius), mancances les quals, a hores d’ara, ja es veuen cobertes. Posteriorment (anys 90), la Zona Ponent, així com també la resta de l’Estat Espanyol, deixen de ser terra emissora d’emigrants per convertir-se en un centre receptor dels mateixos, registrant-se una lenta i sostinguda entrada de població de diversos orígens: Marroc, Amèrica Llatina, Senegal, Gàmbia i Europa de l’Est.

Estaríem, doncs, davant d’un territori construït de base a partir de diferents fluxos migratoris. Una construcció impulsada per persones, incitada directament i indirecta, per la indústria emergent del moment. Dos elements sense els quals la Zona Ponent no existiria de la manera que existeix ara. El mercat laboral va actuar com a protagonista en la construcció de la Zona Ponent, així com va fer-ho i continua fent-ho en la construcció d’Europa. Em sorgeixen diverses qüestions: la gestió de les migracions s’ha de desenvolupar en funció del mercat de treball? Únicament? Veiem seguidament la situació actual, que pot ajudar a conèixer la dinàmica europea d’avui dia, que evidentment ve donada per la història que la precedeix.

La situació d’aquesta zona en concret és extrapolable en l’àmbit europeu, comparable (en certa mesura, és clar) a d’altres zones europees i determinada per la tendència que està vivint Europa aquests últims anys. Em sembla molt acurada l’explicació del panorama present, a vista d’ocell, que fan Boeri i Brücker (Blanco, 2006) a l’afirmar que es poden identificar dues tendències contradictòries. Per una banda, el nombre de persones que vénen d’altres països que no són europeus no deixa de créixer. Esdevenint Europa la primera regió receptora del món, sobrepassant Nord Amèrica. D’altra banda, les polítiques d’immigració de gairebé tots els països de la Unió Europea cada cop són més restrictives. Aquesta contradicció, entre d’altres situacions, genera que la immigració s’hagi convertit en una de les principals preocupacions de la ciutadania i dels responsables polítics, cosa que la fa objecte constant de debat i polèmica i, sovint, un element de tensió social. És una evidència que el fet migratori representa avui dia, a escala mundial, un dels fenòmens humans més importants, i és responsable (en part) d’un profund i ràpid canvi social, amb enormes conseqüències econòmiques, polítiques, demogràfiques i culturals.

Estem davant d’una situació no gens fàcil, més aviat laberíntica. Joaquín Arango parla d’aquesta realitat actual com una situació borrascosa (Blanco, 2006) per explicar el moment en què es troba Europa en relació a la immigració. Sí, immigració, no migracions, que inclourien l’emigració doncs. Posa èmfasi en la immigració, ja que és aquest flux, el “vingut de fora”, el causant de polèmiques i una de les temàtiques estrella d’avui dia, tant a escala política com ciutadana.

La relació d’Europa amb la immigració és un estira i arronsa. Per una banda, sovint es parla de la necessitat que hi hagi immigració, necessària per a cobrir mancances de certs països; per altra banda, les polítiques cada cop més restrictives fan pensar que la realitat és una altra, i que no hi ha immigració “necessària”, sinó que la immigració es percebria com una amenaça, i per tant, ens trobaríem davant d’una immigració no desitjada. Aquesta paradoxa ve evidenciada tant en l’àmbit polític com ciutadà, prenent diferents formes. Una de les més greus i preocupants és l’aparició i el creixement de partits polítics que fan del rebuig de la immigració bandera preferent. I és que la qüestió de la immigració està fortament polititzada, i s’utilitza com a “arma arrojadiza” (Arango a Criado, 2006) que no fa res més que alimentar l’ambient de crispació. Això repercuteix directament en l’atmosfera europea, provocant reaccions adverses cap a les poblacions immigrades, cosa que l’únic que fa és generar conflicte en el terreny de la ciutadania. Això no obstant, la situació no només queda en conflictes entre la població, sinó que en l’àmbit legislatiu, amb la intenció de frenar “l’entrada massiva”, s’està obrint pas a una creixent tendència a establir noves exigències per accedir a la ciutadania o a la simple residència per part dels immigrants. Veiem doncs com, majoritàriament, Europa manté una relació amb la immigració difícil, incòmoda, reticent, amb dificultats a l’hora d’afrontar estratègies per gestionar l’arribada de població d’altres països. Estratègies de relació amb els països d’origen, però també directament amb aquelles persones que emigren dels seus països cap a estats membres de la Unió Europea.

Tal com explica Sami Naïr (2006) amb total claredat, Europa, sobretot en els últims temps, centra la seva política bàsicament en la gestió de la competència, en detriment del creixement i del treball. Això determina fortament les polítiques europees d’immigració, polítiques guiades per una concepció funcionalista de la immigració, parlant en termes econòmics, és clar. No obstant això, les polítiques d’Estat, sense deixar de banda la perspectiva esmentada i executada per la Comissió Europea, passen a gestionar la immigració de certa manera diferent al trobar-se amb hàndicaps de base, no considerats a un nivell més alt. Els Estats passarien, doncs, a dur a terme polítiques que han de tenir en compte no només les necessitats de mà d’obra, sinó també qüestions referents a la identitat, qüestions com el grau d’acceptació per part de la població autòctona, capacitat d’acollida, de convivència, etc. Veiem, doncs, diferències institucionals entre les polítiques de gestió de la immigració, tot i formar un mateix ent. A més a més, cal afegir el fet que cada Estat tingui la legitimitat de dur a terme una gestió de la immigració que més li convingui. Naïr (2006), referint-se a la panoràmica europea actual en la qüestió d’entrada de població i possibilitat de residència, afirma que les reglamentacions en vigor són més defensives que preventives. Aquestes reglamentacions deixarien en segon terme el punt de vista de polítiques exteriors, no només sent una matèria que afecta a nivell intern d’Estat, sinó plantejant-ho com una qüestió de cooperació i desenvolupament, més enllà de la concepció de la immigració com a eina d’ajustament del mercat laboral.

LES VEUS

Un cop fet un esment general del context actual, crec oportú ara parlar des d’un punt de vista més concret, del tot específic, parlant de persones particulars, gent amb històries migratòries i habitants a la zona on he desenvolupat la recerca, la zona de Ponent de la ciutat de Tarragona. He partit de testimonis que han deixat el lloc que els va veure néixer per tal de donar-los veu i poder-ho mostrar en primera persona. Es tracta d’una veu canalitzada a través dels relats de vida de les persones protagonistes de les migracions, de les persones que han realitzat un procés migratori. I d’aquesta manera fer d’altaveu de les seves experiències, totalment personals, però que a la vegada són part del reflex del context.

He partit de diferents relats de vida, valorant que aquest esdevé un instrument metodològic d’anàlisi de la realitat que permet endinsar-se des d’allò individual de cada subjecte fins a emergir en qüestions d’àmbit social. Tot i la possibilitat d’abarcar múltiples aspectes que ofereix el mètode biogràfic, m’he volgut centrar només en la qüestió migratòria. El fet de relacionar els relats de vida amb el fenomen migratori permet conèixer les perspectives de les persones que viatgen, i conèixer les qüestions que han influït en la presa de decisions a l’hora de marxar del lloc d’origen, així com també la multiplicitat d’aspectes (familiars, laborals, econòmics, emotius i un llarg etcètera) que es posen en joc quan una persona decideix migrar. Entre aquesta infinitat de variables que s’activen quan un migra n’hi ha que estan en un pla força íntim, personal, i és aquí on vull centrar la mirada. Amb els relats de vida treballats he volgut posar de relleu uns aspectes que per ser analitzats és imprescindible partir de la veu del qui ho viu. Incideixo en la idea d’on se situa el fet migratori dins del global de la pròpia història de vida, qüestió formada per construccions tan subjectives que comporta una forta complexitat en la seva anàlisi. No obstant això, he cregut interessant treballar en aquesta línia.

Aquestes dues qüestions tan entrelligades han sorgit en els relats de vida, de manera més o menys explícita. I és que quan expliquem la nostra vida, parlem de nosaltres mateixos i ens construïm com a subjectes individuals i també socials, en tant que interactuem. A l’hora de relatar la pròpia vida, recordem, adreçant-nos al passat, estant en un present concret, i fins i tot potser en perspectiva de futur. També transmetem la nostra història enumerant situacions i vivències, comunicades amb sentiments concrets, i sempre a través d’un guió que narra la vida, fent èmfasi en alguns aspectes i obviant-ne d’altres. Es tracta d’una narració pròpia d’aquell moment, amb un espai i temps concrets, una narració en què interacciona la construcció individual amb la construcció social, feta a base d’elements de la ment humana, elements socials que es posen en joc, que es posen en moviment per quadrar i esdevenir i acabar construint una part de nosaltres. És una construcció ni rígida ni estàtica, ni igual a cap altra, però sí observable, definible i plena de significats.

És evident que el fet de migrar va lligat a una multiplicitat de situacions donades en un lloc i temps concrets i, com ja he dit abans, és un fet que s’ha donat al llarg de tota la història de la humanitat. Una humanitat estretament relacionada amb el desig de viure bé, essent aquest desig de millorar les condicions de vida el propulsor de tota migració. Moviments que han estat, són i seran una activitat pròpia de l’ésser humà, habitual i present en la vida quotidiana de totes les cultures. Un desig expressat així: “Cuando eres joven no piensas en na más que en querer prosperar algo en al vida, no? Entonces emigré aquí en Cataluña” (J.J.B.). o bé  “No he pasado hambre, no teníamos tanto, pero… no he pasado hambre ni nada de eso. Yo lo q pasa es que soy muy independiente, a mí estar con mis abuelos y mis tías… como que no. Yo quería que lo mío fuese mío y punto. Entonces me vine a Barcelona” (A.P.M.).

Un desplaçament que canvia la vida de qui el duu a terme, iniciant-ne una altra al destí escollit. Trajectòria que suposa un canvi d’espai físic on viure, un canvi de gent, canvi d’alguns hàbits i un llarg etcètera de canvis, readaptacions de vida. I és en aquest canvi on rau la vivència individual del fet migratori, perquè només la persona que el viu sap què significa. Un canvi que pot determinar, tant en positiu com en negatiu, l’engegar la nova vida i que definirà, en part, l’assentament del fet migratori en la història de la persona que migra.

És interessant veure la vivència d’aquest canvi des de les persones que l’han viscut. Totes les persones que han explicat la seva experiència en els seus relats de vida han esmentat aquest canvi com un moment més de la seva història. Un moment més, sense fer-hi especial èmfasi en comparació a altres moments narrats, sense plantejar-ho com un moment decisiu ni com un punt d’inflexió en les seves vides. Tot i això, no hauríem de valorar que no s’hagi considerat important, sinó que es viu com una decisió més, com un moment més, sense ser l’eix central de la història narrada: “Vinimos porqué tenía algun familiar aquí. Nos quedamos aquí porqué teníamos trabajo” (F.V.) o bé “De allí llegué acá. Des del 2007, verano del 2007. Mi hermano me ha mandado un contrato de trabajo que tiene aquí tres locales” (R.E.). Aquestes dues cites són els dos únics moments en què dins la narració s’ha explicat el procés migratori, el moment de canvi que van dur a terme dues persones. Més enllà d’aquesta explicació, no plantegen res més al llarg de tot el discurs en referència al canvi. A partir d’aquestes cites la narració d’ambdues persones (el mateix passa amb els altres informants) se centra en explicar la vida al lloc de destí, en aquest cas la Zona de Ponent de Tarragona. Un destí que es podria considerar com un destí exclusivament laboral, construint-se tota la resta al voltant i en funció d’aquesta qüestió. La feina al lloc de destí ha estat clarament l’element central de tots els relats analitzats, de manera que el recorregut definit per les feines ha estat el guió de la història de vida de cadascun dels informants. Per exemple: “Entonces pues… que Pepito venga y se coloca aquí en la Cervi, en la carretera de Valencia. Allí empecé a trabajar y luego ya… aquí vivía con mi hermana. A los 20 ya me hicieron oficial de primera aquí en la Cervi” (J.P.N.).

Joan Prat explica que els relats de vida sovint incideixen en esmentar fets que han generat canvis crucials en les trajectòries vitals, o que han marcat tota la resta de la vida. Aquests fets que apareixen en els relats poden tenir un caràcter totalment decisori en la vida de cada persona, o bé poden ser esmentats perquè han influït en la pròpia vida, però sense que aquest fet suposi la focalització del relat entorn d’aquesta circumstància, sense que esdevingui, doncs, el fet migratori dels informants l’esdeveniment central de la seva vida, sense referenciar-lo contínuament a l’hora de relatar la seva història.

D’altra banda, aquest plantejament va lligat també a la manca de referències del lloc d’origen dels informants. En el moment de la seva arribada a la Zona de Ponent de Tarragona, els relats es centren a explicar la seva vida en aquest territori, passant a ser insignificants les referències del lloc d’on han vingut. Una possible argumentació d’aquest fet podria ser la voluntarietat de la migració. En tots els casos estudiats la migració ha estat voluntària, però no només això, sinó que a la predisposició cal afegir-hi una valoració positiva de la decisió i de les seves conseqüències. Per tant, el fet d’haver viscut positivament l’experiència permet centrar el relat en el present, en el context local d’arribada, ja que és aquest el que cobreix les seves necessitats, sense que hi hagi un desig de tornar per damunt de tot.

Finalment, la proposta d’analitzar aquests resultats (essent conscient de la brevetat) pretén posar de manifest la necessitat de posar i transmetre serenitat a la situació que estem vivint, sense pecar d’ingenuïtat, però sí posant de relleu una explicació de la situació actual de la mà de les persones migrants com a subjectes actius. Cal aquesta dosi de normalització del fet migratori verbalitzada pels informants que han participat en aquesta part del projecte, sense caure en reduccionismes, ja que el tema és prou complex, però sí per conèixer els elements que es posen en joc en la construcció social de la migració. Perquè és des d’aquesta construcció social d’on s’inicia la visió del fenomen migratori, una visió que cal que operi en positiu per tal que es puguin escurçar distàncies entre migrant i autòcton. Una visió que ha d’impregnar-se a escala política, mediàtica i ciutadana. Per a això és imprescindible combatre prejudicis existents i abolir pràctiques i discursos degradants que reprodueixen desigualtats. Per a això, és evident que cal prendre consciència de les vertaderes dimensions de què signifiquen les societats multicuturals, que no són un fet imaginari, sinó una realitat. Una realitat i molts reptes, que plantegen l’emergència de reorganitzar els instruments legals que correspongui, però també, i no menys important, la necessitat de tenir cura de la percepció pública.