Correspondencias ciudadanas en Europa o El postulado del encuentro y la experimentación en territorios plurilingües y heterogéneos.

Examinar la cohesió del conjunt de les Correspondències Ciutadanes a Europa, en les que participen actors amb horitzons diversos: aquest era l’objectiu de la meva residència d’una setmana als locals de l’Âge de la Tortue. Les línies que segueixen proposen doncs un resum de les meves observacions i reflexions sobre aquesta qüestió, com a doctoranda i com a sociolingüista. En un primer moment exposaré el context i la metodologia d’elaboració d’aquest article. A continuació ens interessarem per la noció d’experimentació evocada pels participants en la residència de Rennes, i posteriorment per la noció de trobada. En darrer lloc, evocarem la presència de diversos plans de llenguatges heterogenis, tal com són percebuts pels residents.

Vaig arribar a principis de la segona setmana de les residències dels artistes espanyols i romanesos al pis de l’Âge de la Tortue, que considero un híbrid: alhora lloc d’habitatge i de treball col·lectiu o personal, on se succeeixen i es confonen els moments d’estudi amb altres més càlids. Segons els diversos contexts, durant la residència s’activen i s’influeixen mútuament les diverses facetes de les nostres identitats i de les nostres personalitats. Es tracta també d’un lloc híbrid en el marc del meu treball d’investigació, ja que el pis representava a la vegada el meu “terreny d’investigació” i el lloc on convivia amb els altres residents. De fet, en certa mesura jo “co-construïa” la situació per la que m’interessava com a jove investigadora i més en general com a persona amb múltiples identitats.

Des del punt de vista metodològic, m’interessen especialment les produccions discursives dels participants. Una part de les dades han estat recollides doncs en el curs de converses semi-dirigides que seguien una regla senzilla: sis preguntes, sempre les mateixes, plantejades a totes les persones que treballaven, entraven o residien a l’Age de la Tortue. Aquestes preguntes abordaven les percepcions d’uns i altres sobre les Correspondències Ciutadanes, sobre la seva implicació en el projecte, sobre el treball conjunt amb persones amb altres horitzons professionals i que parlaven llengües diferents, etc. En trobar-me jo mateixa en situació de residència, l’anàlisi reposa igualment en l’observació dels fets (en els que jo mateixa podia participar). Proposem doncs que les anàlisis presentades aquí no es considerin plenament representatives de la residència de Rennes, sinó més aviat com una fotografia dinàmica en un moment donat i des d’un cert punt de vista.

 

La noció d’experimentació.

Si ens fixem en un primer moment en les percepcions dels artistes en residència, dóna la impressió que el Nani i el Xavi confereixen una dimensió experimental a la seva participació en el projecte:

« […] vaig optar per realitzar obres socio-artístiques perquè de vegades i en altres llocs havia realitzat tasques purament intel·lectuals o econòmiques. […] I treballar en un espai social, per conèixer altres persones i treballar directament amb elles és una cosa per mi molt important. No és una cosa habitual en la meva feina normal, en aquest aspecte »[1] (Nani)

«Estic aquí per dur a terme un projecte artístic, després ja es veurà, […] És una oportunitat per mi de veure el que puc fer amb un nou…tema, és com repte, un desafiament. […] Mai abans havia participat en un projecte social, aquesta és la primera vegada i puc comprovar el que sóc capaç de fer. Per mi és bo veure-ho […] per conèixer-me millor »[2] (Xavi)

Les expressions « not usual », « nou tema » evoquen novetat, ruptura amb la rutina. En aquest cas, l’aspecte més important del projecte europeu té a veure amb l’exploració de formes i situacions de treball mai abans explorades, empès per la perspectiva social de la seva activitat (« social area », « social project »). A més, el Xavi descriu la seva implicació en les residències com un “desafiament” (« un desafìo, un reto ») que li permetrà “conèixer-se millor”. Per al Xavi, doncs, es tracta d’una qüestió molt personal i d’un treball molt introspectiu.

Per l’Andrei, en canvi, la residència representa una major continuïtat, una nova ocasió d’implicar-se en allò que més li interessa: l’art urbà.

 

«L’objectiu d’aquest projecte és realment interessant per mi perquè està relacionat amb els meus interessos en els projectes artístics, és art urbà i la manera com s’expressa, l’expressió de l’art urbà […] és un projecte fet per a mi »[3] (Andrei)

Semblaria doncs que les apostes personals i professionals avançades durant la residència estan marcades i orientades abans que res per les experiències passades i per les pràctiques habituals de cadascú. Fent-se ressò de les propostes del Xavi i del Nanni, l’Anne i el Pascal consideren també que l’aspecte principal de la seva participació en les Correspondències Ciutadanes a Europa resideix en la seva dimensió experimental. En aquest cas, l’experimentació s’actualitza a nivell de les pràctiques d’investigació:

 

«En darrer terme, l’interès principal per mi és experimental. Allò experimentat no són necessàriament els mètodes, sinó les maneres d’actuar i d’integrar en les anàlisis d’un mateix coses procedents d’altres anàlisis, bé, és el que es fa en la investigació clàssica però més que integrar es tracta també d’actuar conjuntament»[4] (Anne)

 

« […] a Tarragona i a Cluj,on en certa mesura m’enfrontaré més obertament a la meva pròpia activitat, assumiré un major risc en el meu treball, o sigui que tinc moltes ganes de provar-ho, d’experimentar una mica amb tot plegat »[5] (Pascal).

Crida l’atenció l’ús dels termes “experimental”, “experimentat”, “provar”, “experimentar”. També els lexemes “risc” en el discurs del Pascal, i “limitació” en el de l’Anne. Termes que evoquen les nocions de novetat i desafiament introduïdes pel Nani i el Xavi. Amb ocasió de la residència, també la Paloma va explicar que la presa de riscos representa un motor important en el seu treball. Sembla doncs que per a molts dels seus participants, les Correspondències Ciutadanes a Europa conviden a deixar de banda les facilitats i les modalitats habituals de treball. Es tracta de posar-se un mateix en dificultats, a nivell professional o fins i tot personal, per estimular les pròpies competències, avançar en noves pràctiques i tractar de construir coneixement d’una altra manera.

Malgrat tot, més enllà d’això es perfila un desajustament entre les percepcions de cadascú sobre l’experimentació. Segons l’Anne, és quelcom col·lectiu que implica a cada actor, el qual tendeix a “produir alguna cosa conjuntament” amb els altres. L’experimentació entra en joc sobretot quan els participants en la residència treballen en comú amb la finalitat de crear, de dur a terme una reflexió col·lectiva. Al contrari, el Nani i el Xavi apliquen aquesta idea abans que res a ells mateixos i en el marc del seu treball personal, marcat per les trobades amb persones del barri. Aquest desajustament entre les representacions d’uns i altres pot comprovar-se també en l’evocació de la relació entre l’art i la perspectiva social. Ja hem assenyalat que el Nani i el Xavi atribuïen una dimensió social al seu treball en residència (en termes de trobades concretes i produccions comunes amb les persones del barri). Una interrelació que el Pascal aborda també, tot i que centrant-se en el nivell de les ciències socials i per tant en la modalitat de la interdisciplinarietat.

 

«Crec realment que existeix aquest interès de conjunt en el camp cultural i artístic, això és, que s’han de començar a assumir realment les interaccions entre l’art i les ciències socials»[6] (Pascal)

Malgrat tot, els punts de vista sobre aquestes connexions poder seguir unes lògiques a priori divergents:

«Ho sento però amb els sociòlegs no hi estic gaire connectat […] quan treballo no m’estic preguntant “I què en pensen els sociòlegs d’això?”. Crec que podem observar, i si hi ha alguna cosa que podem canviar, alguna opinió que podem canviar, doncs ho podem fer, però no penso en això perquè no estic fent un treball científic, estic lluitant per trobar quelcom en tots [els corresponents]»[7] (Nani)

El Nani assenyala que la seva feina només pren una dimensió social mitjançant la col·laboració amb les persones del barri, immerses en la seva realitat i en el curs de les seves activitats, i no mitjançant una reflexió sociològica sobre els fets que capta en el curs de la seva residència a Rennes. Malgrat tot, un dia després d’aquesta entrevista, el Nani, que realitza un documental en vídeo amb els habitants de Blosne, demanarà a l’Anne que examini el qüestionari que ha elaborat i que li serveix de fil conductor en les seves trobades amb les persones sol·licitades. El Nani desitjava conèixer l’opinió de la sociòloga sobre les preguntes preparades i sobre el seu encadenament. Tot i que l’intercanvi es limitava principalment a una qüestió de metodologia, la situació suggeria una interacció entre art i ciències socials.

A través d’aquesta anècdota s’endevina fins a quin punt les percepcions i les pràctiques dels participants s’han de contemplar de manera dinàmica: les reunions plenàries al voltant de temes com “la frontera” impulsades per l’Anne, els moments de treball amb la Paloma, que va convidar a tots els actors a participar en la realització de la seva Correspondència, els progressos de cadascú en el seu treball, etc., influeixen sobre les experiències i fins i tot sobre les representacions d’uns i altres, sense que ells/elles en tinguin sempre una consciència immediata.

 

La trobada, corol·lari de l’experimentació.

En els diferents discursos, el tema del a trobada constitueix un altre punt destacat de les Correspondències Ciutadanes a Europa:

 

 «Per a mi, l’interès principal del projecte és el diàleg, l’intercanvi d’idees, el fet de poder parlar amb altres d’un tema que ens interessa, […] de poder dialogar amb persones diferents, ja siguin conegudes o desconegudes »[8] (Paloma)

 

«Senzillament, trobar-se. No importa si és una trobada entre els artistes, entre els investigadors, entre els artistes i els habitants, entre els investigadors i els habitants, la gent de la Tortue també, els… vaja, tots els que graviten al voltant de la associació, tots els que tenen un peu dins de l’associació, ja sigui per exemple Le Strat’Collectif de baix o senzillament els habitants, en fi, la trobada, i la discussió de diferents temes, l’intercanvi de punts de vista. »[9] (Fanny)

 

Cal observar que la noció de trobada s’aplica aquí a tots els actors del projecte, i que es fa des d’una perspectiva de confrontació de punts de vista, d’enriquiment propi gràcies a les percepcions d’uns i d’altres. No es tracta doncs únicament de “trobar-se” sinó d’establir un intercanvi, d’interrogar de nou les pròpies representacions en contacte amb els altres i treballant amb ells. Aquestes percepcions sobre la trobada encaixen especialment amb les d’Anne en relació amb l’experimentació.

Per la seva banda, en Nicolas també considera que les Correspondències Ciutadanes a Europa es basen en les trobades:

 

«Aquesta dimensió experimental descansa en la meva opinió en la possibilitat que té cadascun dels artistes en residència i cadascun dels investigadors en residència d’inventar-se una forma pròpia d’establir contacte amb els habitants del barri. I realment aquesta forma d’inventar-se la manera d’entrar en contacte, de relacionar-se, em sembla superinteressant. Al terme de les 21 residències que s’han fet fins ara [en projectes anteriors], cada artista s’ha inventat la seva pròpia manera d’entrar en relació amb persones que abans li eren desconegudes»[10] (Nicolas)

La trobada es converteix aquí en una relació concreta entre dues persones ben definides: un/a artista (o investigador/a) i un/a habitant. Nicolas, coordinador del projecte, circumscriu la noció de trobades [només] a les que han estat impulsades pels artistes o els investigadors/es per realitzar les seves Correspondències. Fixem-nos en l’ús repetit de les expressions “entrar en contacte” (dues vegades) i “relacionar-se” (dues vegades) a l’extracte citat. En precisar d’aquesta manera la noció de trobada, el punt de vista de Nicolas convergeix amb els expressats pel Xavi, l’Andrei i el Nani a propòsit de la seva contribució al projecte com a artistes. Cal observar també que en Nicolas focalitza aquestes trobades interindividuals resident/habitant en els artistes més que no en els investigadors. Per altra banda, les manifestacions d’aquests darrers evoquen ben poc la producció comuna amb les persones del barri.

Per al Nicolas, així com per a la majoria dels artistes presents, la trobada entre artistes i habitants constituiria l’aspecte més important de les Correspondències Ciutadanes a Europa. Malgrat estar molt interioritzada, aquesta faceta sembla desplegar-se al marge dels altres eixos del projecte, que es concreten en el mode de la polarització i la separació. Sens dubte això es deu en part al fet que les Correspondències Ciutadanes a Europa (2010-2011) han estat elaborades sobre la base de les Correspondències Ciutadanes clàssiques (de 2007 a 2009), basades en la creació comú entre un artista i un habitant. Altres projectes i altres actors s’han recolzat en aquesta base per crear les Correspondències Ciutadanes a Europa, però la interrelació entre l’antiga i la “nova” fórmula sembla difícil d’establir.

Per al Nicolas, la trobada representa també una etapa cap a la construcció d’un discurs més polític:

«Es tracta de fer visible per al major nombre possible de persones la visió del món de la que són portadores cadascuna de les persones associades al projecte. La qual cosa, naturalment, ens retorna a la dimensió experimental del projecte, ja que es tracta sempre de buscar una forma de proposar entre dos una visió singular del món, […] una convivència que tal vegada es converteix poc a poc en una connivència, tal vegada en una confiança, la qual finalment fa possible una autèntica comprensió del que un i altre volen dir a través de la Correspondència. I trobar els mitjans necessaris perquè això passi i es faci públic”[11] (Nicolas)

 

Observem que per al Nicolas no es tracta únicament de produir “entre dos una visió singular del món”: es tracta també de difondre-la a l’espai públic. En d’altres paraules, de donar visibilitat a allò que normalment no la té. L’objectiu és oferir a la vista, a l’oïda, als sentits, uns punts de vista que tant pel fons com per la forma s’allunyen de la ideologia dominant, posar de relleu altres formes de discurs i altres representacions del món que transmeten una complexitat de trajectòries, experiències, relacions amb el món, identitats, etc., i que refusen d’aquesta manera qualsevol forma de discurs globalitzador o categoritzador.

La realització de les Correspondències Ciutadanes a Europa pren aquí una dimensió política i postula l’experimentació de noves formes d’implicació i expressió política. Un punt de vista compartit per Pascal, que entén clarament la producció comú dels artistes i els habitants com una concreció de la qüestió política.

«En efecte, cal que la qüestió política es pugui plantejar en llocs diferents d’aquells on es planteja actualment i que s’emplaci allà o la gent és, on la gent viu, on es plantegen les preguntes, vaja. I penso que les Correspondències Ciutadanes contribuiran a aquest objectiu, poden trobar-se formes, penso que els artistes tenen realment una aportació per fer en aquest terreny, això és, cal que les formes permetin que això passi, que es torni atractiu… »[12] (Pascal)

Un dels aspectes experimentals del projecte constitueix doncs pel Nicolas i pel Pascal en crear noves formes de relació, noves maneres d’implicar-se en el terreny polític (pensat aquí com un assumpte de tots). Una vegada més, la consciència de i la insistència en aquest aspecte no és anodina i remet a interessos tant personals com professionals: la qüestió de les micropolítiques està al cor de les activitats d’investigació del Pascal, politòleg i sociòleg. També sembla tenir una visió força àmplia del projecte, dels seus diferents elements i llocs d’experimentació. Sens dubte la seva participació en la definició del projecte li permet (igual que a d’altres participants) tenir una major visió de conjunt de les Correspondències Ciutadanes, així com de la multiplicitat de les seves concrecions.

Hi ha doncs dos tipus de discursos sobre la noció de trobada i sobre la d’experimentació que n’és el corol·lari, les quals tradueixen al seu torn dues formes d’interpretar el plantejament essencial de les Correspondències Ciutadanes a Europa. Aquestes dues formes experimentals de treball semblen estar compartimentades tant al nivell de les representacions com al de la apropiació concreta del projecte per part dels seus participants. En funció de les experiències, dels interessos professionals, de les percepcions, de la classe d’implicació concreta de cadascú en el projecte, els actors tendeixen a fer-se més conscients d’una o altra forma de trobada, i més rarament de les dues. A Rennes, les trobades (i els desafiaments que plantegen) tenen lloc a dos espais ben diferents: la trobada i l’experimentació col·lectiva tenen lloc a l’Age de la Tortue, a la sala d’estar del pis dels residents; la trobada entre un artista i un habitant té lloc fora dels locals de l’associació, al barri de Blosne.

 

L’actualització i la imbricació de dos plans de llenguatges multilingües.

Inevitablement, la qüestió del diàleg i de l’experimentació s’imbrica amb la qüestió de les llengües i els llenguatges de la residència de Rennes. En els discursos dels actors entrevistats s’actualitzen i es coprodueixen dos plans de llenguatge diferents, ambdós marcats per la pluralitat. El primer pla, immediatament recognoscible, és el relatiu a les llengües dels participants a la residència: llengües maternes, llengües parlades, llengües compreses, etc. El caràcter transnacional del projecte impulsa inevitablement l’actualització de múltiples llengües i la posada en relació de les persones amb recorreguts sociolingüístics específics. La major part de les persones entrevistades evoquen aquest pla del llenguatge i la seva diversitat. Malgrat tot, les llengües mencionades no són sempre les mateixes i sovint es presenten seguint un principi jeràrquic.

«Per mi, l’anglès és la llengua més important [en el projecte]»[13] (Andrei)

 

«Primer, en espanyol. […] Després podria ser el català. […] I en tercer lloc l’anglès »[14] (Nani)

 

Cal observar igualment que el romanès i el català (les llengües maternes d’alguns dels artistes, i dos de les llengües pròpies del projecte d’acord amb la seva definició) no sempre apareixen als discursos. En canvi, l’anglès, que no és la llengua materna de ningú ni la llengua oficial de cap dels països participants en el projecte, és àmpliament emprat. El seu caràcter vernacular malgrat el limitat domini del mateix és un tema que apareix amb freqüència als discursos:

« Per a mi, l’anglès és la llengua més important [en el projecte] perquè és la llengua en què em puc entendre amb tothom »[15] (Andrei)

 

«En tercer lloc hi ha l’anglès perquè és la llengua comú, per exemple ara mateix estem parlant en anglès. I també amb l’Andrei. I amb el Mehdi, perquè és el “facilitador” »[16] (Nani)

 

«L’anglès d’aeroport, l’anglès de barra, i per què no l’anglès que tots ens inventem, i després l’espanyol, és clar. L’anglès i l’espanyol »[17] (Fanny)

 

«L’anglès ja hi és perquè és universal i funciona més o menys amb tothom »[18] (Mehdi)

 

«De fet s’hi va sumar molt aviat l’anglès, que no és una llengua de traducció a les produccions previstes però que té malgrat tot un paper molt important perquè si no m’equivoco és la primera llengua emprada pels participants en el projecte per comunicar-se entre ells. »[19] (Nicolas)

En menor mesura, l’espanyol és vist també com una llengua que permet l’intercanvi en una situació de plurilingüisme. Així, en aquest pla de llenguatge el que es reté en els discursos és sobretot la (o les) llengua(es) que permet(en) els intercanvis i el treball en comú, des de la percepció que el recurs a una llengua vernacular té un impacte important sobre la comprensió respectiva i, per tant, sobre les activitats i els treballs realitzats.

«Fas una traducció també a la teva ment. […] No només una traducció tècnica, també una traducció dels teus pensaments »[20] (Andrei)

 

«Sempre hi ha una petita part d’atzar en la interpretació, en la manera que tens d’entendre les coses, i cadascú explica també les coses en una llengua que no coneix, de manera que inevitablement redueix el que vol dir en l’intent de fer-se comprendre pels altres »[21] (Fanny)

 

«Com que no som gaires els que parlem tres llengües, a vegades em converteixo en un mediador en les converses. […] Penso que en passar pel meu filtre es produeix forçosament una forma d’interpretació, i penso que això pot resultar molest al cap d’una estona »[22] (Nicolas)

La multiplicitat de llengües presents apareix també a les produccions discursives dels participants en termes de “barrera”, de “limitació”, fins i tot de “caos”. En tots els casos, però, aquestes observacions permeten subratllar la superació d’aquestes dificultats i en la idea de que és quelcom que forma part de les regles del joc:

«Però el projecte és això, s’ha d’acceptar i buscar la manera de fer-ho fàcil »[23] (Nani)

 

«Bé, com deia l’Andrei molt encertadament, a fi de comptes això és Europa, vull dir, aquest multilingüisme »[24] (Fanny)

Per a alguns dels participants a la residència, el caràcter plurilingüe del projecte europeu no té cap influència positiva o negativa sobre el seu desenvolupament o sobre la realització d’obres col·lectives.

 

« Hi ha dos passos, primer la informació que reps, després el filtre. Ah no, tres passos: el filtre i la teva pròpia interpretació i ets lliure, you are free »[25] (Xavi)

 

«Després la llengua de les diferents nacionalitats, i bé, no em planteja grans problemes perquè no parlo el romanès ni l’anglès però això no és cap barrera per a mi »[26] (Paloma)

D’altra banda, als discursos s’evoca un segon pla de llenguatge, relatiu a la diversitat dels actors implicats i a la multiplicitat de les apostes i els enfocaments que postula el projecte.

«Primer hi ha les llengües per nacionalitats, és clar, però en la meva opinió també s’hauria de diferenciar el llenguatge institucionalitzat i el llenguatge intel·lectual, i també el llenguatge comú, i el llenguatge poètic. Diria que hi ha quatre llenguatges »[27] (Paloma)

 

«Hi ha una llengua gairebé d’enginyeria, […] i llenguatges artístics. […] Tal vegada el que… el que s’havia de compartir en aquestes Correspondències Ciutadanes és un llenguatge sensible, això. […] I després potser aquest llenguatge polític, que no és el llenguatge polític tal com es concep habitualment sinó el moment de reapropiació de les qüestions pròpies de l’existència, de la vida en un sentit molt simple, etc.»[28] (Pascal)

Veiem doncs que les qüestions relatives a les nocions de diàleg i de trobada no es resolen únicament al nivell de la disparitat de codis lingüístics, sinó també en el pla de la diversitat de formes d’expressió lligades als diversos dominis d’activitat, les fronteres dels quals, en principi poroses, prenen un aspecte diferent per a cada participant. Aquest segon pla de llenguatge és evocat amb menys freqüència pels participants, la qual cosa indica que es troba menys interioritzat que la presència de diverses llengües. Però és clar que les nocions de diàleg i d’experimentació col·lectiva evocades en els discursos remeten a aquest segon pla de llenguatge: en efecte, remeten a la trobada entre universos professionals i personals diferents, de concepcions, intel·ligibilitats i formes d’expressió diversos, amb l’objectiu de construir en comú.

 

La diversitat de codis lingüístics sembla donar encara més importància al plurilingüisme que opera al nivell dels “dominis d’activitat”. L’Anne considera que aquesta situació “posa de manifest les diferents personalitats i plantejaments que marquen el projecte”. L’Anne es refereix en aquest punt a una reunió de treball col·lectiu al voltant del projecte de la Paloma (la construcció d’un joc de la Oca modificat) en el curs de la qual jo traduïa simultàniament les intervencions. La conversa, centrada en la forma física que prendria el joc un cop acabat, es va convertir aviat en un debat entre l’Anne i el Xavi. L’Anne no comprenia el que el Xavi volia dir amb la seva proposta de tauler i a la inversa, el Xavi no comprenia les preguntes que feia l’Anne. Més enllà de les dificultats propiciades pels meus limitats coneixements d’anglès i d’espanyol, vaig tenir autèntics problemes per traduir les paraules d’un, dins el seu marc de referència, al mode de comprensió i acció en el món de l’altre. La incomprensió que al principi semblava definir-se en termes lingüístics va revelar-se abans que res una incomprensió entre una sociòloga i un artista.

Per acabar, diré que tots aquests moviments d’una llengua a una altra, d’un llenguatge a un altre, els paral·lelismes, els encreuaments, les imbricacions i les confrontacions entre diversos modes d’expressió, semblen remetre a exercicis més o menys assumits segons les personalitats, les identitats i les experiències de cadascú. Tal com mostren les percepcions apuntades, la superació de les problemàtiques creades per aquestes situacions no és exclusivament proporcional a les experiències pròpies d’aquesta classe de pràctica. També té a veure amb la personalitat, amb la voluntat o la capacitat d’assumir riscos, amb la perspectiva sobre la classe d’experimentació que suposen les residències, amb la forma d’implicació de cadascú en el si de les Correspondències Ciutadanes a Europa.