ANNE MORILLON

Correspondències Ciutadanes a Europa, o com contribueixen els artistes a superar les fronteres entre “Ells” i “Nosaltres”.



El projecte “Correspondències Ciutadanes a Europa – Les migracions al cor de la construcció europea” m’ha interessat per diverses raons. D’entrada, la idea de confrontar el punts de vista de ciutadans, artistes i investigadors sobre un tema que conec bé –el fenomen migratori- em va seduir des del principi. D’altra banda, m’interessava treballar amb artistes, ja que sempre he pensat que el funcionament de l’art i de la ciència s’assemblaven en alguns aspectes, com per exemple la necessitat de creativitat, inventiva i sensibilitat cap al món que ens envolta. Aquesta és la postura i la manera de treballar que percebo en tots els artistes implicats en el projecte, és a dir, la necessitat sentida de combinar en la seva producció la creació artística i el discurs social i polític. Per la meva banda, em defineixo com una “sociòloga implicada”, és a dir, que integro la meva activitat d’investigadora amb els objectes que estudio i no sóc indiferent a les implicacions socials dels meus treballs.

D’altra banda, el 2009 vaig dirigir una investigació col·lectiva sobre les representacions lligades a la diversitat dels orígens nacionals dels habitants del barri de Blosne (on té lloc la residència a Rennes), en recerca de vincles entre la construcció del barri als anys seixanta, l’apel·lació a la mà d’obra estrangera i els llocs que donen fe del procés. La iniciativa de L’Âge de la tortue va despertar en mi el desig de perllongar aquesta investigació.

En darrer lloc, jo també sóc una ciutadana-habitant del barri des de fa alguns anys i sento un afecte real per aquest territori a primera vista poc atractiu. Intervenir en el meu espai vital, l’espai on creix la meva filla i on mantinc vincles de veïnatge i de solidaritat més intensos que en altres llocs, té un gran valor emocional per a mi. A més, he tingut ocasió de fer-ho amb una associació que es pren seriosament el seu treball amb els habitants de Blosne.

En aquest projecte m’he trobat en la necessitat de posar-me vàries caretes: la de sociòloga, la de ciutadana-habitant del barri, i la resultant de combinar la doble postura d’actora i observadora de la trobada ciutadà-artista-investigador. Número d’equilibrisme, posició complexa, fràgil, fins i tot incòmoda, que aquest projecte m’ha permès de conèixer. D’altra banda, no he estat pròpiament “en residència”, tot i que sí que he estat present de forma intermitent durant tota la duració de la residència de Rennes: gairebé tots els dies he anat a compartir un àpat, a parlar amb els uns o els altres sobre els seus treballs en curs, a reflexionar amb un artista, a xerrar amb el Nicolas, la Fanny i el Medhi, orientadors i/o animadors del projecte, a organitzar “debats col·lectius”, etc.

Aquest text és per una banda una reflexió sobre els reptes sociològics i polítics que en la meva opinió es troben al cor de la iniciativa “Correspondències Ciutadanes a Europa”, i també una mirada sociològica implicada sobre les obres realitzades en el marc d’aquest projecte.

 

Etnicitat i frontera(es) entre “Ells” i “Nosaltres”.

 

Proposo una lectura del projecte “Correspondències Ciutadanes a Europa...” a partir de la noció de frontera i el seu corol·lari, la etnicitat.

Amb la generalització dels Estats-nació, les migracions són indissociables de la idea d’una frontera el creuament de la qual pot estar autoritzat o impedit. La frontera és en aquest context una línia geopolítica estabilitzada al llarg dels segles que serveix per delimitar allò “nacional” d’allò “no nacional”. El marc de l’Estat-nació no és l’únic que genera fronteres, ja que aquestes existeixen també a altres nivells: la ciutat, el barri i a nivell més simbòlic.

Per a la sociologia de les relacions interètniques, un dels marcs teòrics als que em remeto sovint en els meus treballs, etnicitat i fronteres ètniques són dos conceptes indissociables. L’etnicitat és una categorització identitària fundada en la creença compartida pels individus en l’existència d’un origen comú, produït o activat per certes circumstàncies, el qual els fa diferents dels altres. Aquesta creença erigeix una frontera entre “Ells” i “Nosaltres”. Els grups ètnics són doncs categories construïdes a partir de relacions anomenades “interètniques”, no poblacions de contorns objectius.

D’altra banda, l’etnicitat i les fronteres ètniques no es poden entendre si no és a través de les relacions socials en les que es tradueixen, a saber, en relacions desiguals, de dominació. L’etnicitat se situa d’entrada del costat dels dominats, ja que l’etnicitat dels dominants mai es percebuda com a tal sinó com una referència general, universal. En la relació social de dominació, les minories són sotmeses a les normes de la societat majoritària i pressionades per conformar-se a elles. Al mateix temps, són percebudes com a diferents i inferiors i són discriminades per aquest motiu. Aquesta lectura social s’ha de combinar amb un enfocament en termes de relacions de gènere, de classe i de generació. Això no es contradiu, d’altra banda, amb la visió de l’individu com a actor dotat de desitjos, capacitat d’elecció i d’acció.

El cas de les poblacions immigrants a França resulta particularment il·lustratiu. Aquí em limitaré a la situació de les poblacions de les antigues colònies. La categoria “Ells” remet en aquest cas als emigrants, als estrangers (o als que són percebuts com a tals),l als membres de les minories o als dominats, i la categoria “Nosaltres” als no-emigrants, als francesos (o als que són percebuts com a tals), als membres de la majoria, als dominants. Els estrangers o els emigrants són habitualment tancats en una generalització que els denega tota singularitat: a ulls d ela majoria, un “estranger” representa per si sol al seu grup (el “magrebí”, el “negre”, el “musulmà”, etc.), mentre que la individualitat, aquesta manera sensible de tenir un lloc al món, seria el privilegi dels membres de la majoria.

A més, aquests grups són al seu torn objecte de representacions globalitzadores i estigmatitzadores històricament construïdes, en especial durant la colonització. En efecte, va ser durant el període de la conquesta colonial francesa (entre 1870 i 1910), marcat per la voluntat de dominar i de domesticar, quan es van construir les representacions de l’Altre, en altres paraules, va ser llavors quan es va estendre el pensament racista. Els “zoos humans” de finals del segle XIX van jugar un paper destacat en la difusió del pensament racista. Des de 1877 fins la dècada de 1930, les exposicions anomenades “etnològiques” –on s’exhibien en gàbies o en tancats individus “exòtics” barrejats amb bèsties salvatges—van atraure a tota Europa a un públic àvid de distraccions i de sensacions fortes. Aquestes exhibicions d’individus “exòtics”, els futurs “indígenes”, marquen durant prop de 60 anys la transformació progressiva a Occident d’un racisme “científic” a un racisme colonial i “popular”, que arribarà a milions d’espectadors. La “animalització” dels pobles “exòtics” i la negació de la seva plena naturalesa humana serviran per justificar l’empresa colonial i la missió civilitzadora d’Occident.

La imatge del colonitzat persisteix en les representacions de les poblacions sorgides de la immigració post-colonial presents a França. D’altra banda, aquesta representació es veu reforçada per l’estatut social generalment poc elevat dels immigrants. Això explica en certa mesura per què el descendents dels emigrants, per més que hagin nascut, s’hagin socialitzat i hagin estat escolaritzats a França, són assignats a tasques subalternes. Ells però es neguen a ocupar una “plaça d’immigrant” i aspiren a la promoció social que la ideologia republicana fa possible.

La parella etnicitat/frontera posa l’accent en la variabilitat de les identitats, en constant procés de construcció, reconstrucció o deconstrucció en funció de les interaccions. La definició de la identitat depèn de la situació on s’expressa. Així, en certes situacions, amb els meus interlocutors bretons, em defineixo com a “renesa”, mentre que fora de la Bretanya o de França puc anomenar-me bretona o francesa. Però també sóc una dona, de trenta anys, sociòloga, mare, etc., i puc manipular aquestes diferents dimensions de la meva identitat en funció de les situacions i dels interlocutors. Molt diferent és la posició dels immigrants a França, que sovint veuen com se’ls assigna una identitat “per sempre” associada a representacions globalitzadores. Per exemple, una jove de pares nascuts a Marroc o a Algèria és percebuda com una persona “d’origen magrebí, dominada pel seu pare o pel seu germà, musulmana, fins i tot portadora del vel”, i tots els seus actes són interpretats pels integrants de la majoria com expressió d’aquesta identitat considerada com l’única possible per a ella.

En darrer lloc, la categorització de les poblacions i la segregació espaial van sovint de la mà. Certs territoris –com els barris de Blosne (Rennes), els Barris de Ponent (Tarragona) i els campaments com Pata Rat (Cluj)—porten associada una distinció entre un interior i un exterior que marca una frontera entre “Ells” i “Nosaltres”. Aquesta frontera coincideix en part amb fronteres ètniques, com en el cas del barri de Blosne, percebut a Rennes com el barri de la “diversitat”, eufemisme per designar la immigració i els seus problemes associats. A altres nivells, en especial a nivell eurpeu, la frontera estableix una separació entre “Ells” (els que no poden creuar les fronteres de la UE) i “Nosaltres” (els que no tenen impedida la seva llibertat de moviments tant a l’interior com a l’exterior de l’espai europeu, per més que a l’interior d’aquests “Nosaltres” sorgeixin altres fronteres, en especial entre els Estats recent ingressats a la Unió i els “de sempre”).

He desenvolupat la meva contribució al projecte des d’aquesta perspectiva teòrica. Em semblava que la reflexió sobre la frontera i les condicions del seu creuament podien trobar ressò entre els dinamitzadors i els actors de projecte. La meva manera d’expressar-ho ha estat la següent: ¿com superar el tancament habitual dels “estrangers” en una generalitat (un col·lectiu, un grup, una comunitat) que nega la seva singularitat? Més enllà d’aquesta singularitat –comú per tant a “Ells” i a “Nosaltres”--, ¿quines són les condicions propícies per a l’emergència d’una “comunitat de destí” a escala de barri que superi precisament aquesta fractura? En altres paraules, ¿en quina mesura el treball artístic que explora l’alteritat contribueix a la superació de la frontera habitual entre “Ells” i “Nosaltres”?

 

Perspectives sobre la frontera

Durant la residència a Rennes, vaig proposar a l’equip d’artistes i investigadors implicats tres trobades “formals” en el curs de les quals vam abordar essencialment dues qüestions. D’entrada, la frontera: ¿quina definició(ns) donem d’ella(es)? ¿On es troben les fronteres en el nostre projecte? ¿Com podem superar-les, desplaçar-les? Posteriorment, vaig tractar d’agafar a contrapeu la manera habitual d’enfocar l’Altre, l’emigrant, en termes de diferència, particularisme i especificitat, per abordar-lo des de les nocions d’allò comú, d’allò semblant: ¿en què s’assembla l’emigrant al no-emigrant? ¿Què tenen en comú?

Alguns artistes veuen en la frontera una qüestió política i social, però també una metàfora de la societat actual. El Nani, per exemple, introdueix aquesta noció a les seves trobades amb els habitants del barri, i tracta de definir el seu concepte a partir de petits apunts, d’evocacions successives, convençut que és quelcom propi de cada persona. Aborda als seus interlocutors en base al joc de pregunta-resposta instantanis: “Quan li dic frontera, ¿quina és la primera cosa que li ve al cap?”. Un habitant li respon que no li agrada “la frontera, perquè és una separació i cap separació és bona ni natural”. El Nani subratlla també que la idea de frontera està present fins i tot en el “quadern d’especificacions” del projecte, ja que la part de les Correspondències que té lloc a Rennes està circumscrit al barri de Blosne. En aquest sentit, explica que havia conegut a un home que estava disposat a entaular una Correspondència amb ell, però que no va poder portar-ho endavant ¡perquè considerava que no habitava a Blosne! Ara bé, les fronteres del barri són també indefinides. Alguns afirmen que Blosne es redueix a la zona que rodeja l’estació de metro que porta aquest nom, altres que va des de l’avinguda Fréville fins a l’avinguda de Polònia. Altres, com l’Andrei, insisteixen que l’important és “la gent que conforma el barri, hi visqui o no. Alguns treballen al barri i hi passen més temps que al barri on ‘viuen’... La ciutat és obra de la gent que la construeix amb el temps que passa en ella, l’important és tenir una experiència de vida a Blosne”. Andrei reté doncs la definició simbòlica de frontera i es nega a reproduir en el seu treball la frontera administrativa, que per ell no té més sentit que la idea que es fan d’ella les persones.

La proposta del Xavier es mofa de les fronteres administratives, prenent com a punt de partida la idea d’una ciutat imaginària aportada pels seus corresponsals, que ell representa a continuació en el seu treball plàstic en forma de fronteres al·legòriques. En el treball de la Paloma, en canvi, la frontera física és omnipresent. Concebuda inicialment segons el joc de l’Oca, la seva obra posa en escena tres tipus de protagonistes: els emigrants europeus que pràcticament no tenen cap limitació en la seva llibertat de circulació i d’establiment; els emigrants dels “nous països de la UE”, que tenen dret a circular però no a establir-se en altres Estats europeus; i els procedents de “tercers països”, que no tenen llibertat de circulació ni d’establiment. Per ells, el pas de la frontera és “onerós”, ja sigui mitjançant la presentació d’un visat, ja sigui mitjançant el pagament d’una suma important de diners a intermediaris amb pocs escrúpols, ja sigui posant en risc el propi cos en un vaixell de fortuna. En aquesta classe de projecte percebo una crítica amb prou feines dissimulada de la posició de la Unió Europea respecte les qüestions migratòries, una picada d’ullet irònica al subtítol del projecte: “Les migracions al cor de la construcció europea”...

Al cor de la residència de Rennes, però també del conjunt del projecte, es troba la frontera lingüística, principal obstacle per a la comunicació entre els diferents protagonistes. Intèrprets valents fa possible l’intercanvi, cosa que no impedeix que es formin petits grups sobre la base de les afinitats lingüístiques. La Paloma, per exemple, pensa que la barrera de la llengua es fa especialment present i problemàtica al si de l’equip artístic. En la seva opinió existeixen dos grups, per una banda els espanyols i per l’altra els romanesos. Considera que per superar aquesta separació cal que tots posin una mica de la seva banda. En opinió de l’Andrei, en canvi, això no és un veritable problema: “¡Això és Europa, després de tot! I al final tothom acaba per entendre’s”. La Paloma lamenta no poder parlar més del projecte artístic de l’Andrei, mentre que per aquest el problema no és tan greu: “No he parlat gaire amb el Nani i el Xavier dels seus projectes, però no passa res, ja tinc prou feina amb el meu”. Al darrera de tot això s’amaguen qüestions relacionades amb la forma de treballar de cadascú, amb la necessitat de soledat d’uns i la necessitat d’intercanvi i companyia d’altres. Al terme de les tres setmanes de residència a Rennes, tinc la impressió que s’havia trobat un cert equilibri, que regnava una harmonia propícia per al treball intel·lectual i artístic.

¿Cap a una autèntica superació de les fronteres?

A diferència del que he fet fins aquí, llençaré ara una ullada més externa sobre les produccions artístiques que acabo de presentar, amb la mirada posada sobretot en el lloc que ocupen en elles la frontera i les condicions eventuals de la seva superació.

En el Passaport ideal elaborat per la Paloma en col·laboració amb el Romain i el Pascal a Rennes, Tarragona i Cluj, s’empra un estil força lacònic per evocar uns relats que s’endevinen complexos, sensibles, fins i tot dramàtics. El passaport és l’expressió per excel·lència de l’existència de fronteres nacionals, al mateix temps que fa possible creuar-les en ocasions. La generalització del passaport com a document de viatge, però també l’existència d’un règim desigual en l’ús efectiu del mateix, situen l’obra de la Paloma al centre mateix del fenomen migratori. D’altra banda, la frontera no es limita aquí a la frontera nacional, ja que la Paloma evoca també la situació de les minories gitanes de Cluj i Tarragona. La tergiversació d’aquest instrument de control administratiu que és el passaport, ridícul en comparació amb la riquesa de les vides que tan prosaicament restitueix, no fa més que contribuir al seu descrèdit i en la meva opinió apunta cap a una atenuació o fins i tot una desaparició de les fronteres.

La revista ECCE HOMO EUROPEANUS de Romain, elaborada durant les residències a Tarragona i Cluj, evoca la qüestió de les migracions a i cap a Europa “des dels punts de vista metafòric, humorístic, cínic i fins i tot sensitiu i confidencial”. La revista presenta una successió de frases en diversos idiomes, dactilografiades o escrites pels propis corresponents, dibuixos, símbols tergiversats... Cada número proposa una lectura crítica de la sort dels emigrants o de les minories a Europa: acollida limitada, inexistent o deplorable; omnipresència de la frontera i de les seves derivacions (papers, meandres administratius, mar assassina, dret d’asil no respectat, etc.); relegació, segregació i discriminació. Carregada de valors democràtics, liberals i igualitaristes, Europa es vanta de ser l’encarnació plural de l’Estat de dret; molt al contrari, segons Romain, és incapaç d’acollir dignament als nouvinguts i de tractar de manera igualitària als immigrants i altres minories. La seva obra suggereix també la duplicitat i el cinisme de la Unió Europea quan organitza campaments més enllà de les seves fronteres per contenir “l’afluència” d’emigrants.

Les ciutats imaginàries del Xavier, concebudes a Rennes i a Cluj, són metàfores poètiques de l’Europa d’avui i de demà: Ciutat solitud, funàmbula, amuntegada, fragmentada i Ciutat de neu. Realitzades en 3D, reprodueixen la idea de frontera a través de la omnipresència de línies més o menys clares. El que interessa al Xavier no és tant Europa com a espai integrat que marca una frontera entre “els que hi viuen” i “els que no hi viuen”, sinó el que senten les persones que formen part d’aquesta Europa, encara que sigui a títol provisional: soledat, aïllament, incertesa, separació, amuntegament, fred... D’acord amb la seva forma, algunes d’aquestes Ciutats resulten especialment fràgils i nomes semblen mantenir-se en peu gràcies a un atzar afortunat, a despit del qual amenacen en tot moment amb esfondrar-se. ¿Com és possible que tot això se sostingui i perduri? Aquesta és la pregunta que planteja el Xavier, més atent en la meva opinió a les condicions de la “vida en comú” que a les diferències existents a l’Europa actual. La seva proposta expressa amb gran delicadesa una visió dubitativa sobre la forma com els europeus, sorgits de successives onades migratòries, construeixen una existència i un futur en comú.

En els seus retrats en vídeo, el Nani explora a partir de relats singulars la transmissió de les històries i els valors familiars de generació en generació entre els emigrats. Sota l’impacte del brutal tractament dels gitanos de Cluj –la seva expulsió i relegació fora de la ciutat-, però, redirigeix una mica la seva proposta per interessar-se també en aquest grup discriminat. Em detindré en el retrat de Lidia, una dona de cinquanta anys, nascuda a la República Dominicana i casada amb un bretó. Les explicacions de la Lidia sobre el seu recorregut, les seves condicions de vida i de treball a França, les seves aspiracions, apareixen apuntalades per imatges del barri de Blosne. El Nani s’esforça en situar la història singular de la Lidia en el marc del seu univers quotidià i comú als altres habitants. Els espais de sociabilitat, les associacions de barri, les institucions, son tants altres llocs freqüentats pels habitants, per tots els habitants. El barri de Blosne sembla constituir per al Nani el lloc possible d’allò comú, d’allò semblant, més enllà dels orígens reals o suposats dels seus habitants. La idea de frontera és omnipresent des del moment que s’evoquen els recorreguts migratoris, les dificultats per trobar feina, per aprendre francès, etc., però el Nani proposa d’entrada les condicions de la seva superació mitjançant la revalorització de l’espai integrat del barri.

Finalment, el barri és també un espai important per a l’Andrei, que llança una mirada fotogràfica sobre tres grups: els txetxens del barri de Blosne a Rennes, i els búlgars i els hondurenys dels barris de Ponent de Tarragona. La situació és diversa en un i altre cas: els txetxens són refugiats que han fugit dels horrors del conflicte entre russos i txetxens de les dècades de 1990 i 2000, mentre que els búlgars i els hondurenys són emigrants dels anomenats “econòmics”, persones que van abandonar el seu país per escapar de la pobresa o de la misèria. Andrei capta instants de la seva vida quotidiana, tant intra- com inter-ètnica, les seves condicions de vida i de treball. A través d’aquestes fotografies subratlla la preocupació dels grans per transmetre la llengua materna als més joves, però també els llocs de socialització comuns a tots els habitants del barri, siguin o no immigrants, en especial el bar. L’arrelament al barri i la contextualització dels protagonistes restitueixen la pluralitat de les identitats: en veure’ls transmetre la llengua materna en certs moments, i freqüentar el bar en altres moments, la seva identitat no queda reduïda a la del “txetxè”, el “búlgar” o “l’hondureny”.

El camí artístic adoptat per uns i altres ofereix pistes interessants per explorar les expressions de la frontera i de la seva superació. Les obres estan en major o menor mesura arrelades al barri, espai clau de les tres residències, i són més o menys metafòriques. Totes tenen en comú, però, la mirada crítica sobre Europa i la seva relació amb la immigració. La frontera resulta en tots els casos maltractada, tergiversada, fins i tot ridiculitzada, mentre que les representacions “d’Ells”, en aquest cas els emigrants i les minories interiors, es veuen qüestionades i fins i tot denunciades. La mirada artística és aquí una muralla contra qualsevol essencialització dels grups i les identitats.